Traduïx

dimarts, 24 d’abril de 2012

SANT JORDI I EL LLADRE


Els contes canvien. Ara a les guarderies ja no diuen,  que ve el llop!. Ara els xiquets escolten amb por contes amb: “que ve el “paroooo”!Uuuuuu! Quin mal estan fent uns polítics nefastos, uns banquers usurers, uns sindicats esprimatxas i un internet contaminat per  la roïna, danyosa i perjudicial informació partidista. Cada vegada l’actualitat més que cremar congela. Remem al ritme del babaubleda de torn perquè deixem que use les institucions perquè comence a parlar, continue parlotejant i acabe tot en deliri. On hi ha un bon tallafocs o un bon moderador per a cada opció d'enteniment? Perquè així tot el món creu que té la raó. Per descompat jo també la tinc i a més vaig a dir-la. 

Paul Krugman és un tio llest que diu coses simples en un món complicat. La seua visió comercial en el món de les finances és envejable des del punt de vista d'un servidor que només distingint si la ratlla de la borsa apuja o abaixa  fa que m’emocione de manera injusta. Ell va mes allà. Tan allà que pareix que parle des d'una “oiuja's tablet”. En canvi, a mi m'agrada parlar des del meu escriptori comprat en el Carrefour dels temps en què era Continente. Per més que canvien els temps sempre hi ha coses  que servixen. El Krugman diu que l'economia europea va a la deriva com el Titànic. No m'estranya, l'única funció de l'economia és mantindre una situació tan lamentable que mereix que tot negoci fracasse pel menyspreu a les persones . “Hi ha crisi perquè havia  de passar “ Paquita dixit, una dona major  actriu en l'obra el Desencant de la sala Inestable. Mantindre's en aquesta línia de fracassos econòmics i  polítics no mola perquè fa que pensem en trobar-nos en una situació permanet davant del Facebook durant moooolts anys sense treball i passe de cancel·lar invitacions a la granja City Ville contínuament i preferisc cremar els horts i els animals com feia Àtila, de manera, almenys metafòrica. 

Aquest catedràtic econòmic però, no  aconseguix convertir la seua opinió en força atilana capaç de superar l'estret marge entre allò que és  correcte i el que diuen altres analítics econòmics.Un consell Paul: Pense que la solució és donar-li la volta a la truita perquè es faça bé per les dues parts. I a qui li toca paga els plats trencats d’aquesta cremor econòmica? Al treballador? Evidentment sí. Tots som treballadors (assalariats, empresaris, polítics, banquers)  però no tots aconseguim el mateix crèdit. Aquesta salvatge distància entre els qui tenen  diners a mansalva  i els qui a penés poden sobreviure és un desvergonyiment i un grotesc esforç si el capital només servix  perquè s'acumule en uns pocs. 

He pintat la diana. els que tinguen un compte bancari de més dígits que la capacitat perifèrica de la mirada permet llegir sense paréixer un ignorant que comencen a córrer cap a  les illes Caiman on Sant Jordi no els atrape. Els lladres ja estan allí però la llegenda podria canviar i Sant Jordi en compte de matar dracs podria  cancel·lar paradisos fiscals com els de les illes Caiman. Al cap i a la fi, tots dos, dracs i paradisos fiscals, són  rèptils pareguts. Caldrà lluitar molt més perquè crec que els iaios del sistema econòmic capitalista no paren de marejar i la noves relacions que haurien de crear-se  no naixen. Fora els privilegis , avall l'amnistia fiscal! Aquest sí és  un bon camí. La resta només és pols del camí del lladre en un dia com el de Sant Jordi.

Jaume Gironés Menés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada